Sobre la pirateria al Maresme
Records d’una època

És sabut que al Maresme durant els primers segles de l’edat mitjana la població tendeix a establir-se quelcom lluny de la platja, més aviat cap a les valls interiors i la serralada. A banda de les guerres, però d’alguna manera relacionat amb elles, trobem el fenomen de la pirateria, que ben aviat va fer acte de presència a les nostres costes. Així, un dels primers atacs dels que tenim constància al Maresme és el de l’almirall Ibn Hamona, que l’any 935, després de caquejar Niça i Marsella, atacà el Maresme (Maçanet, Malgrat) i després Barcelona. Aquest atac fou castigat mitjançant una expedició del compte Sunyer de Barcelona cap al llevant peninsular.

 

 

Però l’època per antonomàsia de la pirateria, al menys la que hom recorda més a nivell popular, és la corresponent als segles XVI a XVIII. Després de la caiguda de Constantinoble el 1453, el poder turc s’escampà per tota la Mediterrànea. Ateses les rivalitats entre el món cristià i el món musulmà -que no va impedir però, l’alinça de França i l’imperi otomà contra Carles V-, calia aprofitar la pirateria com a element desestebilitzador. La majoria d’assalts pirates dels que es tenen constància es desenvolupen, precisament, en aquest període.

Els atacs piràtics s’acostumaven a dur a terme a la primavera i a l’estiu, que eren les millors èpoques per a la navegació. De vegades eren veritables flotes vingudes de l’imperi otomà, com en el cas de Dragut l’any 1545, però en la majoria d’ocasions no eren més que petits vaixells, anomenats en la terminologia de l’època llenys o fustes, que venien navegant des del nord d’Àfrica, que aleshores s’anomenava Barbaria. Normalment aquestes naus recorrien les costes catalanes a la recerca de naus comercials, que eren sovint una presa tan fàcil com valuosa; en altres ocasions atacaven punts poc defensats a terra, assaltant els llocs a la recerca de botí i esclaus. Aquests atacs eren sempre breus, ràpids i per sorpresa, finalitzant abans que no es pogués organitzar la defensa o l’exèrcit socorregués el lloc atacat. Hi havia indrets desguarnits de la costa que servien de refugi als pirates mentre planejaven llurs incursions: així, molts atacs contra el Maresme i el Barcelonès es gestaren en la desembocadura del Besòs.

A banda dels perjudicis materials que aquests atacs causaven, cal tenir en compte el costum per part dels pirates musulmans de fer captius d’entre la gent del lloc que assaltaven, que després eren rescatats pels seus familiars a canvi d’una gran suma de diners, sempre que puguessin pagar-la.

Així, en el segle XVIII es coneix la captura de quinze mataronins entre 1720 i 1740; l’any 1760 els pirates havien capturat catorze naus, amb un total de 45 persones. En un cadastre de 1719 se cita amb el núm. 24 la casa de Sever Roig, pescador de Premià. La posseeix la seva dona per estar elll…”pres de Moros”.

No era infreqüent que qui aconseguia escapolir-se d’uns enemics tan tenaços ho atribuís a la intervenció de la divinitat, com fa el patró Pere Silvestre de Mataró, que ofrenà un ex-vot tallat en pedra que es troba en la llinda de la porta de la sagristia de l’ermita de sant Simó d’aquesta ciutat. En ell podem veure tres naus amb la divisa de mitja lluna. Hi llegim:

“LA BARCA DEL PATRO PERA CILVESTRA. AÑ 1691. EXVOTO”

L’atac piràtic més famós que es dugué a terme contra el Maresme fou el de Dargut a Pineda l’any 1545. Aquest almirall turc es presentà amb onze galeres, devastà la vila, saquejà i enderrocà l’església, matant i enduent-se com a esclaus molts vilatans, tal i com consta en la inscripció que encara es pot llegir a l’església d’aquest poble:

“A 1 d’agost 1545 a punta de alba XI galiotas de turcs posaren la gent en la plage, cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palaua miggiorn se tornaren en barcar Per reparo dels poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda”

L’any 1527 Badalona és assaltada per 14…”fustes de moros que tragueren moros en terra que barrejaren tota la sagrera de Badalona prenent y matant moltes animas”… I així podríem multiplicar els exemples.

Els elements històrics que ens han restat d’aquests atacs són molts. En destacarem les anomenades torres de moros o torres de mar, que cal entendre en un context de població més o menys disseminada, i a les que la gent corria a refugiar-se al crit de “Via fora, moros a la costa!”. N’hi ha tantes al Maresme que s’ha anomenat la comarca com la costa torrejada. La seva entrada no era mai per la planta baixa, sinó que s’hi accedia mitjançant una escala de mà en el cas de les aïllades o mitjançant un pont elevat unit a la casa quan eren adossades. Les esglésies són també parcialment fortificades per tal de ser usades com a refugi en cas d’atac. Hi ha ciutats, com Mataró, que s’emmurallen en aquesta època, o que fins i tot tallen alguns carrers davant del perill “de ésser presa la vila y squejada per infels”.

En aquest turbulent període les guaites i talaies foren un servei de necessitat permanent, com resulta fàcil comprendre. Així, hi ha diveros testimonisde guaites, dutes a terme a Mataró pels anomenats deseners (10 homes) i cinquanteners (50 homes), que s’anaven alternant “per lo miratge de la vila”. Tampoc no era rar llogar algú per talaiejar, com per exemple acordaren fer els jurats de les viles de Mataró, Vilassar, Premià, Argentona i Cabrera el 7 de maig de 1544, per posar un home al Montcabrer que acomplís aquesta funció “així de nits com de dia”.

Mesura complementaria contra els assalts pirates fou la construcció d’una gragata guardacostes l’any 1696 per part de les cofradies mataronines de sant Pere, de pescadors, i de sant Elm, de mariners.

També hi havia les anomenades mostres d’armes, inspeccions destinades a tenir controlat i en bon ús tot l’armament i els homes útils de la ciutat per a la seva defensa contra els atacs piràtics.

Durant el segle XVII, si fa no fa, les coses segueixen igual en el tema dels pirates. Tot i això, durant els segles XVII i XVIII es produeix a la comarca un fort creixement econòmic que, entre altres, tindrà com a conseqüència el desenvolupament dels ravals marítims dels pobles “de dalt”.

Una de les gestes més celebrades de l’època fou la protagonitzada pel mataroní Joan B. Balançó en derrotar amb el seu vaixell una nau algeriana davant Palamós, l’any 1757. De tota manera, la pirateria torna a tenir una certa expansió cap a la dècada dels anys setanta del segle XVIII, i encara era en aquesta època una veritable amenaça.

El primer terç del segle XIX veurà desaparèixer pràcticament la pirateria nordafricana, i es va acabar així una amenaça per al Maresme que havia durat aproximadament uns mil anys, lògicament amb els corresponents alts i baixos.

Un fenomen històric de tan llarga durada havia de deixar forçosament petjada en la consciència col.lectiva de la gent de la comarca. Així, el llegendari maresmenc ens ha conservat algunes històries que ens parlen de pirates, assalts, segrestos i altres fets en relació amb el tema que ens ocupa. Una de les més interessants s’esdevé a l’Alt Maresme amb la tradició de les almorratxes o morratxes, la dansa en la qual prenen part aquests càntirs de vidre, que el ballador ofrena a la balladora i que aquesta va trencant, segons alguns en record del menyspreu d’una formosa cristiana envers un àrab que la pretenia. Els pirates també tenen un cert protagonisme en la llegenda del naixament del Masnou, o en l’intent d’assaltar castells famosos, com Burriac.

En definitiva, la pirateria constitueix una part gens negligible de la història de la comarca del Maresme. Una part que es troba encara per escriure amb la profunditat, el rigor i el detall que es mereix.

TORRES  DE DEFENSA I GUAITA DEL
MARESME

SANT POL
	Torre Martina Torre de planta quadrada parcialment escapçada en la seva part superior, adossada a una masia del segle XVI, actualment desapareguda. Situada a ponent del nucli urbà de Sant Pol, dalt d’un turó proper  a la costa. És visible des de la torre Forta.
	Torre del Molí ( La Murtra ) Torre de planta quadrada adossada a una masia del segle XVI on hi havien dos molins, actualment molt reformada. Està situada a un centenar de metres de la carretera general entre Sant Pol i Canet, dins d’una finca particular.
	Torre Forta (església) Construcció del segle XV durant la primera guerra dels remences. Controlava el camí cap a Barcelona. Fou artillada durant el segle XVI per defensar-se de la pirateria. Presa i incendiada per les tropes de Felip V durant la guerra de Successió. Actualment es troba dins el nucli urbà, i serveix de base del campanar de l’església parroquial. S’observen troneres, espitlleres i les restes d’un talús.
	Torre de la Força (monestir) En època anterior al segle XVI ja s’havia usat i fortificat el monestir romànic de Sant Pol. En temps de la pirateria fou preparat per armes de foc. S’observa a l’absis sobrealçat, amb espitlleres a la part superior, amb restes d’un matacà en la seva façana nord  defensant  la porta d’entrada.

 

 

 

MITJANS DE DEFENSA. LA TORRE.

LA TORRE

La torre es la peça clau del sistema  que es va emprà per a la defensa del litoral català.

El sistema es va començar a bastir a partir de la quarta dècada del segle XVI i es va anar completant durant la segona meitat d’aquest mateix segle. Es varen aprofitar construccions defensives d’èpoques anteriors (torre dels Encantats a Caldetes, Torre forta de St. Pol, torre del Castell de Malgrat…).  Es construïren torres de defensa de nova factura, que en funció del lloc o de les disponibilitats adoptaren diverses formes.

Algunes torres de defensa foren construïdes pel Comú o Universitat, que era l’equivalent al segle XVI dels actuals municipis. La majoria de torres construïdes per les Universitats eren de planta rodona, moltes avui desaparegudes (Calella, Canet de Mar, Arenys, Mataró, El Masnou…), d’altres encara persisteixen (Torre de can Torrent a Sta. Susanna).

Les torres de planta rodona eren les que s’adaptaven millor a la defensa i podien resistir els trets d’artilleria, moltes d’elles ocupaven la primera línia arran de mar, o llocs propers alçats i estratègicament situats (antiga torre de Calella, al lloc on  actualment es troba el far), algunes estaven artillades (Canet, Mataró, Arenys, les tres avui desaparegudes).

En segona línia més a l’interior, o fins i tot a prop de la costa, a recer de les torres del Comú, es trobaven aquelles construccions que pertanyien a masies, grups de masies o nuclis poblats i construïdes pel que ara anomenaríem iniciativa privada. Les torres de les masies i dels nuclis poblats eren de diferents plantes, en trobem de circulars i semblants a les del Comú, encara que en alguns casos de dimensions mes reduïdes (Vall de Juli a Palafolls, Can Ratés a Sta. Susanna, Can Maians a Vilassar de Dalt, Can Palauet de Mataró…), algunes d’elles adossades a les masies i formant part de l’estructura de la mateixa. També trobem torres de planta quadrada (Ca n’Amat a Cabrils, Can Tria a Mataró, Torre Martina a St. Pol), i en algun cas la planta es absidal( arrodonida per una cara i de formes rectes per la resta) com el el cas de ca l’Alzina de Montgat.

En aquella època existia un sistema de comunicació mitjançant senyals, entre totes les torres ja que en condicions favorables existia bona visibilitat d’unes a les altres. Aquest sistema de comunicació era vital per tal que la torre acomplís la seva funció; ja fos de refugi, de defensa o de guaita.

Avui desaparegudes unes i perdudes les altres, en mig d’urbanitzacions, quan no dins de finques particulars, es fa molt difícil fer-nos una idea de l’entrellat defensiu del segle XVI.

Aquest important patrimoni històric, és moltes vegades desconegut per la majoria de gent. L’ús privat en molts casos, dificulta la seva observació i visita. Les institucions públiques fan molt poc per donar rellevància i fer conèixer al gran públic l’existència d’aquesta riquesa històrica. Rarament es troba cap indicador que en faci referència o marqui el lloc i la distància.

Elements de la torre

corsera espitlleres	matacà
merlet esglaonat	mènsula
merlet rectangular	poterma
Troneres	Talús

 

 

LA DEFENSA DE LA COSTA CATALANA. EL MARESME

La pirateria és tan antiga com el comerç. La  navegació catalana havia patit al llarg del segles aquestes accions, també els mateixos catalans les havien practicades.

Puntualment, durant tota l’època medieval, la costa catalana havia estat castigada amb accions de pirateria en busca de botí. Aquestes accions eren fruit moltes vegades d’actes purs i simples de rapinya, però la majoria de vegades es tractava d’accions punitives realitzades per vaixells al Servei de les potències rivals  (guerra de cors). Així Catalunya havia sofert accions dels genovesos i dels francesos. Els atacs sarraïns a la costa catalana des de la caiguda del regnes de taifes (segle XIII) havien estat actes de pura pirateria, duts a terme per vaixells amb base a les costes del Magrib. Serà de nou, i a partir del segle XVI, amb la puixança del poder turc a la Mediterrània, que les accions de pirateria dels vaixells barbarescos (Magrib) tornen a sovintejar i sistematizar-se, convertint-se en una veritable guerra de cors al servei dels interessos del poder otomà.

La costa catalana ja disposava des de l’Edat Mitjana de llocs fortificats des dels que repel·lir i controlar els atacs per mar. Són d’aquesta època la torre dels Encantats a Caldetes, la Força de St. Pol bastida sobre l’antic monestir i la torre Forta d’aquesta mateixa població, el castell de Malgrat, la torre de la Generalitat de Canet, el castell de Mata a Mataró, el castell de Montgat, El castell de Palafolls, La casa forta de la Menola i el castell de Montpalau a Pineda,…. Si bé la majoria d’aquestes edificacions simplement havien estat peces clau en les lluites feudals i a les guerres civils de les darreries del segle XV, moltes d’elles passarien a ser vèrtexs del sistema de defensa enfront els atacs turcs i barbarescos a partir del segle XVI.

Durant el segle XVI, i després d’haver patit múltiples devastacions, s’organitza la defensa de la costa catalana. Els punts més importants d’aquest sistema defensiu són les torres. Aquestes torres acompleixen segons les seves característiques i la seva situació les funcions de guaita, defensa o refugi, quan no les tres a l’hora. A part de les torres també es fortifiquen esglésies ( Sta. Maria de Mataró al segle XVI i Pineda de Mar) i s’enmurallen viles (construcció de la muralla de Mataró, segle XVI).

Inscripció a l’església de  recordant un atac turc, motiu pel qual es va fortificar. “A 1 d’agost de MDXLV a punta d’alba, XI galiotas del Turc es posaren a la gent en la plage, cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblats ses fortificada esta Sglesia de Pineda”.

El sistema es va bastint al llarg de la segona meitat del segle XVI, quedant quasi completat a començaments del XVII. Perquè fos eficaç calia una bona comunicació entre els diferents llocs fortificats, els municipis havien d’organitzar la defensa i el serveis de guaita, així com tenir a la gent en disposició de preparar-se ràpidament a la defensa. Les torres havien de tenir aigua i queviures, així  com armament, en moltes d’elles armes lleugeres, però en d’altres fins i tot peces d’artilleria.

La visibilitat, en condicions favorables, entre les diferents fortificacions era bona. Ara se’ns fa difícil en molts casos fer-nos una idea, ja que la majoria de construccions que han perviscut han estat molt modificades i moltes d’elles queden perdudes en mig d’una marasme d’edificacions i urbanitzacions privant-nos de la visió entre elles que devia d’existir a altres èpoques.

En primera línia de mar,  bastides normalment per comú de la vila també anomenat universitat, es trobaven les, pel tal d’intentar repel·lir els atacs abans que es produís el desembarcament. Existien torres del comú a: Sta. Susanna, (encara existeix en bona part), Calella (enderrocada al 1859 per construir el far), St. Pol la torre Forta (edifici ja existent al segle XV, i que serveix de base al campanar de l’església), la torre de Mar de Canet (enderrocada al 1937), la torre de Mar d’Arenys anomenada la Fortalesa de Mar (aixecada al 1551, derruïda durant la guerra del Francés al segle XIX), La torre dels Encantats a Caldetes (edifici medieval reformat i artillat als segles XV i XVI), la torre de Mar de Mataró (estava al cap d’avall del carrer St. Antoni d’aquesta localitat, avui desapareguda), Torre Gran de Masnou (enderrocada).

En segon pla, quan no també molt a prop de la costa existia un conjunt de torres de defensa, la majoria d’elles pertanyents a masies o grups de masies. Algunes adossades  i d’altres aïllades. La seva funció principal era servir de refugi, encara que les de planta rodona per les seves característiques eren molt defensables i possiblement estaven ben armades.

Per últim i en llocs estratègics allunyats a vegades de la costa s’organitzaven el serveis de guaita, aprofitant en alguns casos estructures militars més antigues com pot ser el cas del Castell de Burriac.

D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari més quotidià:

• ” No hi ha moros a la costa “
• ” Hi ha moros a la costa “
• ” Fer més por que una fragata de moros “

 

 

La pirateria al Maresme

La pirateria és un fenomen antic. A L’Odissea (XIV, 190 i ss.) podem llegir com Ulisses i Menelau l’havien practicada, assaltant les costes egípcies, fenícies o xipriotes. Els etruscs s’aliaren amb els cartaginesos per combatre la pirateria dels grecs foceus, que tingué com a punt àlgid la batalla d’Alàlia, a l’actual Còrsega, l’any 535 aC. Però potser el més famós destructor de pirates de l’antiguitat clàssica fou Pompeu, que l’any 67 aC, comandant una potent esquadra naval, va destruir la confederació de pirates licis, cilicis, siris i d’altres llocs, que aleshores infestaven la Mediterrània i que impedien el lliure desenvolupament del comerç romà.

És sabut que al Maresme, a diferència del que havia estat l’època romana, durant els primers segles de l’edat mitjana la població tendeix a establir-se quelcom lluny de la platja, més aviat cap a les valls interiors i la serralada. A banda de les guerres, però d’alguna manera relacionat amb elles, trobem el fenomen de la pirateria, que ben aviat va fer acte de presència a les nostres costes. Així, un dels primers atacs dels que tenim constància al Maresme és el de l’almirall Ibn Hamona, que l’any 935, després de saquejar Niça i Marsella, atacà el Maresme (Maçanet, Malgrat) i després Barcelona. Aquest atac fou castigat mitjançant una expedició del comte Sunyer de Barcelona cap el llevant peninsular.

Però l’època per antonomàsia de la pirateria, al menys la que hom recorda més a nivell popular, és la corresponent als segles XVI a XVIII. Després de la caiguda de Constantinoble el 1453, el poder turc s’escampa per tota la Mediterrània. Ateses les rivalitats entre el món cristià i el musulmà -que no va impedir, però, l’aliança de França i l’imperi otomà contra Carles V-, calia aprofitar la pirateria com a element desestabilitzador. La majoria d’assalts pirates dels que es tenen constància es desenvolupen, precisament, en aquest període.

Els atacs piràtics s’acostumaven a dur a terme a la primavera i a l’estiu, que eren les millors èpoques per a la navegació. De vegades eren veritables flotes vingudes de l’imperi otomà, com en el cas de Dragut l’any 1545, però en la majoria d’ocasions no eren més que petits vaixells, anomenats en la terminologia de l’època llenys o fustes, que venien navegant des del nord d’Àfrica, que aleshores s’anomenava Barbaria. Normalment aquestes naus recorrien les costes catalanes a la recerca de naus comercials, que eren sovint una presa tan fàcil com valuosa; en altres ocasions atacaven punts poc defensats a terra, assaltant els llocs a la recerca de botí i esclaus. Aquests atacs eren sempre breus, ràpids i per sorpresa, finalitzant abans que no es pogués organitzar la defensa o l’exèrcit socorregués el lloc atacat. Hi havia indrets desguarnits de la costa que servien de refugi als pirates mentre planejaven llurs incursions: així, molts atacs contra el Maresme i el Barcelonès es gestaren en la desembocadura del Besòs.

A banda dels perjudicis materials que aquests atacs causaven, cal tenir en compte el costum per part dels pirates musulmans de fer captius d’entre la gent del lloc que assaltaven, que després eren rescatats pels seus familiars a canvi d’una gran suma de diners, sempre que poguessin pagar-la. Així, en el segle XVIII es coneix la captura de quinze mataronins entre 1720 i 1740; l’any 1760 els pirates havien capturat catorze naus, amb un total de quaranta-cinc persones. En un cadastre de 1719 se cita amb el núm. 24 la casa de Sever Roig, pescador de Premià. La posseeix la seva dona per estar ell …”pres de Moros”.

No era infreqüent que qui aconseguia escapolir-se d’uns enemics tan tenaços ho atribuís a la intervenció de la divinitat, com fa el patró Pere Silvestre de Mataró, que ofrenà un ex-vot tallat en pedra que es troba en la llinda de la porta de la sagristia de l’ermita de sant Simó d’aquesta ciutat. En ell podem veure tres naus amb la divisa de la mitja lluna. Hi llegim:

“LA BARCA DEL PATRO PERA CILVESTRA. AÑ 1691. EXVOTO”.

L’atac piràtic més famós que es dugué a terme contra el Maresme fou el de Dragut a Pineda l’any 1545. Aquest almirall turc es presentà amb onze galeres, devastà la vila, saquejà i enderrocà l’església, matant i enduent-se com a esclaus molts vilatans, tal i com consta en la inscripció que encara es pot llegir a l’església d’aquest poble:

“A 1 d’agost 1545 a punta de alba XI galiotas de turcs posaren la gent en la plage, cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palaua miggiorn se tornaren en barcar Per reparo dels poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda”.

L’any 1527 Badalona és assaltada per 14 …”fustes de moros [que] tragueren moros en terra que barrejaren tota la sagrera de Badalona prenent y matant moltes animas…”… I així podríem multiplicar els exemples.

Els elements històrics que ens han restat d’aquests atacs són molts. En destacarem les anomenades torres de moros o torres de mar, que cal entendre en un context de població més o menys disseminada, i a les que la gent corria a refugiar-se al crit de “Via fora, moros a la costa!” N’hi ha tantes al Maresme que s’ha anomenat la comarca com la costa torrejada. La seva entrada no era mai per la planta baixa, sinó que s’hi accedia mitjançant una escala de mà en el cas de les aïllades o mitjançant un pont elevat unit a la casa quan eren adossades. Les esglésies són també parcialment fortificades per tal de ser usades com a refugi en cas d’atac. Hi ha ciutats, com Mataró, que s’emmurallen en aquesta època, o que fins i tot tallen alguns carrers davant del perill “de ésser presa la vila y saquejada per infels”.

En aquest turbulent període les guaites i talaies foren un servei de necessitat permanent, com resulta fàcil comprendre. Així, hi ha diversos testimonis de guaites, dutes a terme a Mataró pels anomenats deseners (10 homes) i cinquanteners (50 homes), que s’anaven alternant “per lo miratge de la vila”. Tampoc no era rar llogar algú per talaiejar, com per exemple acordaren fer els jurats de les viles de Mataró, Vilassar, Premià, Argentona i Cabrera el 7 de maig de 1544, per posar un home al Montcabrer que acomplís aquesta funció” així de nits com de dia”.

Mesura complementaria contra els assalts pirates fou la construcció d’una fragata guardacostes l’any 1696 per part de les confraries mataronines de sant Pere, de pescadors, i de sant Elm, de mariners. També hi havia les anomenades mostres d’armes, inspeccions destinades a tenir controlat i en bon ús tot l’armament i els homes útils de la ciutat per a la seva defensa contra els atacs piràtics.

Durant el segle XVII, si fa no fa, les coses segueixen igual en el tema dels pirates. Tot i això, durant els segles XVII i XVIII es produeix a la comarca un fort creixement econòmic que, entre altres, tindrà com a conseqüència el desenvolupament dels ravals marítims dels pobles “de dalt”.

Una de les gestes més celebrades de l’època fou la protagonitzada pel mataroní Joan B. Balançó en derrotar amb el seu vaixell una nau algeriana davant Palamós, l’any 1757. De tota manera, la pirateria torna a tenir una certa expansió cap a la dècada dels anys setanta del segle XVIII, i encara era en aquesta època una veritable amenaça.

El primer terç del segle XIX veurà desaparèixer pràcticament la pirateria nordafricana, i es va acabar així una amenaça per al Maresme que havia durat aproximadament uns mil anys, lògicament amb els corresponents alts i baixos.

Un fenomen històric de tan llarga durada havia de deixar forçosament petjada en la consciència col·lectiva de la gent de la comarca. Així, el llegendari maresmenc ens ha conservat algunes històries que ens parlen de pirates, assalts, segrestos i altres fets en relació amb el tema que ens ocupa. Una de les més interessants s’esdevé a l’Alt Maresme amb la tradició de les almorratxes o morratxes, la dansa en la qual prenen part aquests càntirs de vidre, que el ballador ofrena a la balladora i que aquesta va trencant, segons alguns en record del menyspreu d’una formosa noia cristiana envers un àrab que la pretenia. Els pirates també tenen un cert protagonisme en la llegenda del naixement del Masnou, o en l’intent d’assaltar castells famosos, com Burriac.

En definitiva, la pirateria constitueix una part gens negligible de la història de la comarca del Maresme. Una part que es troba encara per escriure amb la profunditat, el rigor i el detall que es mereix.

Regidoria de Cultura

 

Els altres “Omar” i “Ester” en les llegendes del Maresme (1)

Tots sabem que l’Omar i l’Ester, protagonistes de la nostra Festa Major, són una creació moderna, esdevinguda l’any 1996 a partir de les primeres escenificacions del desembarcament pirata. L’Omar, un ferotge cabdill pirata barbaresc, desembarca a Premià a la recerca de botí i esclaus. En veure l’Ester resta bojament enamorat de la pubilla, d’altra banda promesa d’en Martí, un pescador premianenc. En un principi els pirates tenen èxit en prendre la població per assalt, tot imposant la seva caòtica llei i capgirant l’ordre establert, com si d’unes Saturnals romanes es tractés: és la Festa Major, on tot s’hi val. La lluita subsegüent, per recuperar l’Ester i el control de Premià, és el que acabarà per tornar les coses al seu lloc, posant fi d’aquesta manera a la disbauxa festiva.

A poc a poc s’anaren afegint nous elements complementaris a la primitiva i maniquea història de l’Omar i l’Ester: el Poble Pescador del carrer Sant Antoni, la Revolta Premianenca, la Milla Nocturna de Pirates i Premianencs a Pèl, l’Atracabars, l’Atracabotigues, i un llarg etcètera- que han acabat per arrodonir tot un conjunt mitològic i ritual, que és el que en l’actualitat millor defineix la Festa Major de Premià de Mar.

Amb tot, la història de la pubilla premianenca, de la qual s’enamora follament el cabdill dels pirates que assalten el nostre poble cada any, no és tan original com podria semblar a primera vista. Si rastregem les llegendes de la comarca del Maresme, veurem que al llarg dels segles la tradició ha anat teixint tota una sèrie d’històries de personatges que no deixen de tenir una certa semblança a l’Ester i a l’Omar en molts aspectes. Us proposem recordar algunes d’elles.

Una vegada hi havia a Teià una noia molt bonica, d’aquestes com mai se n’havia vist i com mai se’n tornaria a veure cap més per molt que duri el món, anomenada Maria. Era pubilla d’una de les cases de pagès principals del poble, Ca l’Estany. Sense saber com, la fama de la seva formositat havia arribat a les illes Balears, que llavors estaven ocupades pels àrabs. Aquests, dedicats a la pirateria, no deixaven en pau les nostres costes ni un moment. Coneixien molt bé el país i els seus costums, per això i per haver estat entre nosaltres tant de temps. Un d’ells, molt galant, de principesc llinatge i moltes riqueses, restà molt impressionat pels relats que li feien sobre la formositat de la noia teianenca.

Així, aparellà i muntà un xàbec de la seva propietat, de vela llatina, dirigint-se cap a la costa del Maresme. Ben informat per un renegat teianenc, jurà no tornar-se’n sense la pubilla. Amb aquest objecte, alguns dels seus criats es disfressaren amb vestits iguals als dels naturals del país, artifici utilitzat pels pirates per tal de sorprendre i enganyar millor les víctimes que intentaven fer en les platges. Arribats els pirates al poble, i apostats convenientment, esperaren que la noia sortís de l’església, doncs era diumenge. En un punt del camí, de cop i volta, els pirates l’envoltaren amb aire de contemplar-la. Ningú no en va fer cas, ja que tothom estava acostumat a veure la noia sempre obsequiada i respectada, i encara dels forasters vinguts expressament per admirar tan gentil criatura. Però en observar alguns curiosos que els desconeguts mostraven intencions d’encaminar-la cap a un torrent que es desvia molt de Ca l’Estany, entraren en sospites. En un obrir i tancar d’ulls, els pirates foren seguits, envoltats i atrapats pels veïns que, adonant-se d’alguns gestos de resistència que feia la noia, més vius encara en veure que s’apropava gent coneguda. Impulsats per una acció generosa, els teianencs l’emprengueren contra els pirates: el primer a caure fou el propi cabdill, que quedà cadàver i materialment destrossat a pedrades. El seguiren en la seva dissort alguns dels seus auxiliars, mentre que altres pogueren escapolir-se. Un dels pirates fou fet presoner, salvant la vida momentàniament mercès a les súpliques de la noia, que mig desmaiada per les emocions viscudes i a causa de la carnisseria que contemplava, no sabia ben bé el que li passava. Ella fou acompanyada a casa seva immediatament, mentre que el pirata fou portat a la presó i lliurat a les autoritats. Allà confessà el malvat intent del seu amo que, segons digué, era un dels principals de Mallorca per ses riqueses, càrrecs públics i demés consideracions, doncs era net i descendent directe del cèlebre Hassan, valí d’Osca. A causa de l’inaudit esdeveniment, el torrent que fou finalment sepultura del cabdill àrab va ser anomenat “Torrent d’Hassan”, nom que els del poble no esperaven que quedés adulterat pel temps, sinó que ben aviat van dir-ne, per mofa del pirata, “Torrent de l’Ase”.

Els fets esdevinguts en el torrent obriren els ulls de la família de la Maria, per a l’immediat casament de la qual es donà molta pressa. La nova família volgué alçar prop de la platja una nova llar: el Mas Nou, que amb el temps donaria nom a la bonica població que tots coneixem.

A Canet, Sant Pol, Calella, Malgrat i a altres poblacions es balla l’anomenat Ball de les almorratxes o morratxes: les pubilles es posen a la plaça. Un jove s’acosta a una d’elles, com si la convidés a ballar. Li fa donar dues voltes sobre la punta dels seus peus, dos passejos al voltant de la plaça, i després la presenta al jove que es suposa té per admirador. El presentador se’n va, i el presentat s’encarrega aleshores de la pubilla. El galant pren una almorratxa (recipient de vidre barrocament decorat, amb diversos forats, ple d’aigua d’olor) i mulla la noia, o llença l’aigua als seus peus. Ella pren la morratxa i la llença a terra, esmicolant-la. En trenca tantes com li ofereix el jove, que no pot deixar de fer-ho mentre ella les segueixi trencant. Finalment, quan ho considera oportú, la pubilla deixa de trencar almorratxes i accepta el ballador.

Segons una de les moltes llegendes que expliquen l’existència d’aquest ball, un jove capità pirata barbaresc va desembarcar amb la seva tripulació a la recerca de botí en una vila de la costa del Maresme –Canet, Sant Pol, Malgrat, Calella o Pineda es disputen aquest protagonisme-, precisament el dia de la Festa Major. En veure una gentil fadrina que ballava, se’n va enamorar perdudament. Per tal de galantejar-la, li va oferir una rica almorratxa de vidre damasquí, bellament decorada i plena d’aigua perfumada, com a requeriment d’amor. La noia, que ja tenia promès, desdenyosament la va tirar a terra, trencant-la, com a acte de menyspreu envers el sarraí. El pirata, generós davant l’insult, va reembarcar amb la seva gent i va marxar, respectant la vida i els béns de la donzella i dels seus convilatans.

Una altra llegenda explica que, fa molts segles, el Bei àrab del castell de Burriac era un noble guerrer, hàbil amb les armes i galant amb les donzelles. Els seus vassalls, però, patien la seva tirania, doncs era un home avesat als excessos de tota mena. Un dia, anant de cacera, arribà a la vila d’Argentona muntat damunt la seva blanca euga. Hi entrà galopant, amb els corns de caça sonant, seguit de tots els seus gossos i de tres servidors, que duien els falcons de caça i les peces mortes. Tothom al poble i a les masies dels encontorns es donà molta pressa a amagar-se en veure’l. Tothom llevat d’una donzella, anomenada Timboreta, que continuà fent punta al carrer com si res, abstreta per la seva feina. El bei se li acostà, encisat per la bellesa de la noia, i tot seguit li declarà el seu sobtat amor a la vegada que dipositava als seus peus la cacera del dia i li prometia que per ella trencaria les seves primeres llances en el proper torneig dels cavallers.

A la pobre noia, espantada i amb les galtes ben vermelles, no li sortí ni un mot. El bei, esperonant la seva cavalcadura, s’allunyà tan ràpidament com havia vingut, tombant-se de tant en tant a saludar la donzella amb el seu guant de cuir fins que es perdé de vista. Quan la sorpresa Timboreta tornà del seu atordiment, la primera cosa que va fer va ser entrar en la casa totes les peces de caça que el bei li havia ofrenat per tal d’evitar que els veïns no murmuressin; però al poc temps tot el poble feia els seus comentaris, més o menys propers a la veritat. Així, quan el germà de Timboreta tornà a casa ja coneixia els fets. La noia li explicà el que havia succeït realment, i el primer pensament del fadrí fou fugir d’allí, doncs coneixia el temperament capriciós del senyor feudal. Timboreta passà la nit en vetlla, plorosa i desconsolada. No li feia res marxar d’aquella terra, però sí allunyar-se del seu estimat Mir, amb qui s’havia de casar aviat. L’endemà el passaren preparant la partida a porta tancada. I bé que feren, doncs el bei vingué en diverses ocasions durant la jornada. Com que no veia ningú trucà algunes vegades, sense obtenir cap resposta. Tots dos germans, ben amagats, comprengueren que el perill era realment gran i activaren la marxa.

Mentre s’esdevenien tots aquests successos retornava a Argentona d’un curt viatge el jove Mir, el promès de Timboreta. En arribar al poble, ben entrada la nit, ràpidament li explicaren allò que era motiu de general murmuració: els presents del Bei a Timboreta i les seves continuades rondes per la casa. Mir hi anà ràpidament cap allà, tot ell neguitós, trucant a la porta sense rebre resposta. Després d’insistir-hi clamant Timboreta i identificant-se, la porta s’obrí lleugerament per deixar-lo entrar, tancant-se de nou ràpidament. Posat en antecedents, ell mateix els ajudà amb els preparatius de fugida, i a mitja nit, protegits per la fosca imperant, s’encaminaren cap el castell de La Roca amb el pensament de posar-se sota la tutel.la del seu senyor, un enemic declarat del bei de Burriac. Mir acompanyà els dos germans fins que els cregué fora de perill. Llavors, capficat, retornà a Argentona. Una vegada arribat anà a casa de la seva estimada, en un racó de la cuina veié la fatídica caça, el regal del bei. La seva sola visió li revoltà la sang. Sobtadament, dominat per una intensa ràbia, va fer-ne un farcell i sortí a fora amb ell a l’espatlla, just quan les boires es pintaven de vermell per rebre el sol que neixia.

Es veritat que tots tres havien passat la nit en vetlla; però també ho és que el bei, neguitós, no havia conciliat la son, donant voltes i més voltes en el llit pensant només en la seva donzella dels ulls de cel. Quan ja esgotat s’adormia, els somnis no eren gaire alentadors per a ell, doncs continuadament veia escapolir-se Timboreta de les seves mans. Així, al primer cant del gall, formà les seves hostes en el pati del castell i, tots armats de ballestes i destrals, emprengueren camí cap a Argentona. Els veïns, veient arribar aquella horda, comprengueren de seguida que el perill els amenaçava i començaren per invocar l’auxili diví. Però la cosa no anava amb ells. Ràpidament s’adonaren que la comitiva de guerrers s’aturava a casa de Timboreta. Posat el peu a terra, el picaporta fou febrilment agitat sense obtenir cap resposta. La porta, a cops de destral, fou llavors salvatgement estellada, i aquell torrent humà entrà en la casa. Després d’un minuciós registre, en el qual no es deixà cap racó sense resseguir i en el qual fins i tot es llençaren a terra alguns envans cercant-hi amagatalls, el bei s’adonava com es feia realitat el seu somni. Exasperat, manà calar foc a la casa, a la vegada que oferia una recompensa de cent unces d’or a qui li portés la Timboreta. Un cop consumats aquests fets, el malvat bei retornà al castell de Burriac. Els servidors del bei decidiren de distribuir-se en parelles per tal de no deixar cap terreny per escorcollar. Els dos que es dirigiren a Parpers foren sorpresos per gent de La Roca al Turó dels Castellans, essent enviats al fortí de Céllecs, on hi era en aquells moments el senyor d’aquelles terres. Un d’ells fou penjat en la torre, mentre que el segon fou enviat a Burriac amb un clar missatge: si el bei volia Timboreta, l’hauria de prendre dins dels murs de La Roca.

Mentre havien anat succeïnt els fets relatats, el jove Mir anava pujant al castell de Burriac amb les espatlles corbades pel pes de la cacera del bei. En aparença anava tranquil, però la veritat és que li bullia la sang. No sabia ben bé el què es proposava amb aquella boja ascensió, tot i que es trobava satisfet per la manera com ell, Timboreta i el seu germà havien burlat les intencions del bei. En arribar dalt de tot, les portes del castell s’obriren per deixar-lo passar. Fins passades dues hores no s’anuncià l’arribada del bei. En el coll del castell havia esperat durant una bona estona notícies dels seus exploradors. Aviat s’assabentà del què havia succeït a Céllecs, amb les noves de Timboreta i l’execució d’un dels seus homes. El talant del bei en pujar a Burriac no era com per ser descrit, i les lloses del pati d’armes cruixiren al pas del seu cavall de guerra. Els servidors s’adonaren ràpidament que la tempesta no trigaria a esclatar, doncs la cara del bei, pels seus gestos, demostrava que rumiava sinistres projectes de venjança. Quan arribà a les seves habitacions es trobà amb Mir, al qual preguntà què hi feia allí. El jove, llençant als peus del bei el farcell amb la cacera, respongué que havia vingut a retornar allò que Timboreta no podia de cap manera acceptar. Completament fora de lloc, el bei cridà els seus servidors i ordenà que pengessin Mir de la forca de Llevant. El fadrí es llençà llavors daga en mà damunt del tirà de Burriac, amb intenció d’acabar amb la seva vida: la lluita no tingué gaire durada, ja que la superioritat numèrica dels homes del bei s’imposà ràpidament, i el jove Mir fou travessat per nombroses espases. Poc després, els veïns d’Argentona contemplaven horroritzats com el cos d’un home penjava, gronxant-se sinistrament, de la muralla del castell.

Quan ja havien passat uns dies després d’haver esdevingut aquests tristos fets, Timboreta s’estranyava que el jove Mir no anés a veure-la, sabent com sabia que era a resguard sota la protecció del senyor de La Roca. A tant arribà el seu desassossec que la fadrina va caure malalta, amb una profunda melangia. El seu germà, veient-la morir, li va prometre d’anar a cercar Mir i no tornar sense ell. Disfressat de peixater i amb la canasta al cap, s’encaminà cap els dominis del bei de Burriac a la recerca de notícies. Una vegada arribat a Argentona, els seus convilatans l’assabentaren de la infortunada mort del xicot. Quan encara no s’havia recuperat de la trista nova, tingué la dissort de contemplar la seva casa pairal reduïda a cendres.

L’agitació que ambdós fets provocaren en el germà de Timboreta el feren encaminar-se cap a les platges de Cabrera, a la vegada que rumiava cent projectes de venjança contra el malvat bei de Burriac. Per tal de no ser descobert s’hostatjà en la solitària Cova de les Encantades del Montcabrer, convertint-se en guardador de ramats. Allí es passava la major part del dia exercitant-se en l’ús de la fona, fins que aviat adquirí una destresa sense rival.

Un dia, molt segur de sí mateix, esperà el pas del bei, que havia de venir de Cabrils. Quan el sol ja es posava sentí el galop d’un grup de cavalls. El malvat bei s’acostava, com sempre, al capdavant dels seus esbirros. Quan el jove, ben amagat en les brolles, tingué a tir el malvat bei va fer giravoltar la seva fona amb violència: quan la pedra sortia en direcció cap a ell, l’amo del castell de Burriac va sentir:

-Maleït!. Mir i Timboreta te l’envien!.

No tingué temps ni d’alçar la mirada cap a la brolla, doncs la pedra li petà immediatament en el front. En caure a terra ja era cadàver.

D’aquests fets en restà memòria, doncs allà on el tirànic bei fou descavalcat i mort la gent hi posà una creu per a eterna recordança d’aquells successos, anomenant-la la “Creu del Bei”, també coneguda com la “Creu de la Beia” o “de l’Abella”. Del destí final de la jove Timboreta i del seu germà no en sabem res, ja que la tradició llegendària no n’ha conservat cap vestigi.

En aquestes tres històries hi veiem reflectits, d’alguna manera, l’Ester i l’Omar. De fet, no ens sobtaria que qualsevol de les tres pogués ser protagonitzada per ells. Això és així perquè totes aquestes llegendes formen part d’un arquetip cultural, conegut arreu de la Mediterrània des de fa molts segles, i que pot tenir nombroses variants. I és que, segons escriu l’historiador de les religions Mircea Eliade,

“La dessacralització ininterrompuda de l’home modern ha alterat el contingut de la seva vida espiritual, però no ha trencat les matrius de la seva imaginació: un immens residu mitològic perdura en zones mal controlades…”

Regidoria de Cultura

Els altres “Omar” i “Ester” en les llegendes del Maresme (i 2)

Tal i com ja vam comentar en el programa de Festa Major de l’any 2005, en la primera part d’aquest escrit, l’Omar i l’Ester, els protagonistes de la nostra Festa Major, són una creació moderna, esdevinguda l’any 1996 a partir de les primeres escenificacions del desembarcament pirata, ara fa 10 anys.

També afirmàvem aleshores que la maniquea història de l’Omar, l’Ester i en Martí s’assemblava a altres llegendes de la comarca del Maresme, on els protagonistes eren un cabdill àrab que s’enamorava follament d’una jove pubilla, i que aquesta tenia d’antuvi un promès. La història, anés com anés, tenia aquests tres personatges com a eix central, a causa sobretot de la persistència d’un arquetip cultural que trobem al llarg de tota la Mediterrània des de fa molts segles, i que pot tenir nombroses variants. Avui us proposem reviure la darrera d’aquestes històries que coneixem, i que s’esdevé en un lloc emblemàtic de la nostra comarca: el castell de Burriac.

Fa molts segles, el Bei àrab del castell de Burriac era un noble guerrer, hàbil amb les armes i galant amb les donzelles. Els seus vassalls, però, patien la seva tirania, doncs era un home avesat als excessos de tota mena. Un dia, anant de cacera, arribà a la vila d’Argentona muntat damunt la seva blanca euga. Hi entrà galopant, amb els corns de caça sonant, seguit de tots els seus gossos i de tres servidors, que duien els falcons de caça i les peces mortes. Tothom al poble i a les masies dels encontorns es donà molta pressa a amagar-se en veure’l. Tothom llevat d’una donzella, anomenada Timboreta, que continuà fent punta al carrer com si res, abstreta per la seva feina. El bei se li acostà, encisat per la bellesa de la noia, i tot seguit li declarà el seu sobtat amor a la vegada que dipositava als seus peus la cacera del dia i li prometia que per ella trencaria les seves primeres llances en el proper torneig dels cavallers.

A la pobre noia, espantada i amb les galtes ben vermelles, no li sortí ni un mot. El bei, esperonant la seva cavalcadura, s’allunyà tan ràpidament com havia vingut, tombant-se de tant en tant a saludar la donzella amb el seu guant de cuir fins que es perdé de vista. Quan la sorpresa Timboreta tornà del seu atordiment, la primera cosa que va fer va ser entrar en la casa totes les peces de caça que el bei li havia ofrenat per tal d’evitar que els veïns no murmuressin; però al poc temps tot el poble feia els seus comentaris, més o menys propers a la veritat. Així, quan el germà de Timboreta tornà a casa ja coneixia els fets. La noia li explicà el que havia succeït realment, i el primer pensament del fadrí fou fugir d’allí, doncs coneixia el temperament capriciós del senyor feudal. Timboreta passà la nit en vetlla, plorosa i desconsolada. No li feia res marxar d’aquella terra, però sí allunyar-se del seu estimat Mir, amb qui s’havia de casar aviat. L’endemà el passaren preparant la partida a porta tancada. I bé que feren, doncs el bei vingué en diverses ocasions durant la jornada. Com que no veia ningú trucà algunes vegades, sense obtenir cap resposta. Tots dos germans, ben amagats, comprengueren que el perill era realment gran i activaren la marxa.

Mentre s’esdevenien tots aquests successos retornava a Argentona d’un curt viatge el jove Mir, el promès de Timboreta. En arribar al poble, ben entrada la nit, ràpidament li explicaren allò que era motiu de general murmuració: els presents del Bei a Timboreta i les seves continuades rondes per la casa. Mir hi anà ràpidament cap allà, tot ell neguitós, trucant a la porta sense rebre resposta. Després d’insistir-hi clamant Timboreta i identificant-se, la porta s’obrí lleugerament per deixar-lo entrar, tancant-se de nou ràpidament. Posat en antecedents, ell mateix els ajudà amb els preparatius de fugida, i a mitja nit, protegits per la fosca imperant, s’encaminaren cap el castell de La Roca amb el pensament de posar-se sota la tutela del seu senyor, un enemic declarat del bei de Burriac. Mir acompanyà els dos germans fins que els cregué fora de perill. Llavors, capficat, retornà a Argentona. Una vegada arribat anà a casa de la seva estimada, en un racó de la cuina veié la fatídica caça, el regal del bei. La seva sola visió li revoltà la sang. Sobtadament, dominat per una intensa ràbia, va fer-ne un farcell i sortí a fora amb ell a l’espatlla, just quan les boires es pintaven de vermell per rebre el sol que neixia.

Es veritat que tots tres havien passat la nit en vetlla; però també ho és que el bei, neguitós, no havia conciliat la son, donant voltes i més voltes en el llit pensant només en la seva donzella dels ulls de cel. Quan ja esgotat s’adormia, els somnis no eren gaire alentadors per a ell, doncs continuadament veia escapolir-se Timboreta de les seves mans. Així, al primer cant del gall, formà les seves hostes en el pati del castell i, tots armats de ballestes i destrals, emprengueren camí cap a Argentona. Els veïns, veient arribar aquella horda, comprengueren de seguida que el perill els amenaçava i començaren per invocar l’auxili diví. Però la cosa no anava amb ells. Ràpidament s’adonaren que la comitiva de guerrers s’aturava a casa de Timboreta. Posat el peu a terra, el picaporta fou febrilment agitat sense obtenir cap resposta. La porta, a cops de destral, fou llavors salvatgement estellada, i aquell torrent humà entrà en la casa. Després d’un minuciós registre, en el qual no es deixà cap racó sense resseguir i en el qual fins i tot es llençaren a terra alguns envans cercant-hi amagatalls, el bei s’adonava com es feia realitat el seu somni. Exasperat, manà calar foc a la casa, a la vegada que oferia una recompensa de cent unces d’or a qui li portés la Timboreta. Un cop consumats aquests fets, el malvat bei retornà al castell de Burriac. Els servidors del bei decidiren de distribuir-se en parelles per tal de no deixar cap terreny per escorcollar. Els dos que es dirigiren a Parpers foren sorpresos per gent de La Roca al Turó dels Castellans, essent enviats al fortí de Céllecs, on hi era en aquells moments el senyor d’aquelles terres. Un d’ells fou penjat en la torre, mentre que el segon fou enviat a Burriac amb un clar missatge: si el bei volia Timboreta, l’hauria de prendre dins dels murs de La Roca.

Mentre havien anat succeïnt els fets relatats, el jove Mir anava pujant al castell de Burriac amb les espatlles corbades pel pes de la cacera del bei. En aparença anava tranquil, però la veritat és que li bullia la sang. No sabia ben bé el què es proposava amb aquella boja ascensió, tot i que es trobava satisfet per la manera com ell, Timboreta i el seu germà havien burlat les intencions del bei. En arribar dalt de tot, les portes del castell s’obriren per deixar-lo passar.

Fins passades dues hores no s’anuncià l’arribada del bei. En el coll del castell havia esperat durant una bona estona notícies dels seus exploradors. Aviat s’assabentà del què havia succeït a Céllecs, amb les noves de Timboreta i l’execució d’un dels seus homes. El talant del bei en pujar a Burriac no era com per ser descrit, i les lloses del pati d’armes cruixiren al pas del seu cavall de guerra. Els servidors s’adonaren ràpidament que la tempesta no trigaria a esclatar, doncs la cara del bei, pels seus gestos, demostrava que rumiava sinistres projectes de venjança. Quan arribà a les seves habitacions es trobà amb Mir, al qual preguntà què hi feia allí. El jove, llençant als peus del bei el farcell amb la cacera, respongué que havia vingut a retornar allò que Timboreta no podia de cap manera acceptar. Completament fora de lloc, el bei cridà els seus servidors i ordenà que pengessin Mir de la forca de Llevant. El fadrí es llençà llavors daga en mà damunt del tirà de Burriac, amb intenció d’acabar amb la seva vida: la lluita no tingué gaire durada, ja que la superioritat numèrica dels homes del bei s’imposà ràpidament, i el jove Mir fou travessat per nombroses espases. Poc després, els veïns d’Argentona contemplaven horroritzats com el cos d’un home penjava, gronxant-se sinistrament, de la muralla del castell.

Quan ja havien passat uns dies després d’haver esdevingut aquests tristos fets, Timboreta s’estranyava que el jove Mir no anés a veure-la, sabent com sabia que era a resguard sota la protecció del senyor de La Roca. A tant arribà el seu desassossec que la fadrina va caure malalta, amb una profunda melangia. El seu germà, veient-la morir, li va prometre d’anar a cercar Mir i no tornar sense ell. Disfressat de peixater i amb la canasta al cap, s’encaminà cap els dominis del bei de Burriac a la recerca de notícies. Una vegada arribat a Argentona, els seus convilatans l’assabentaren de la infortunada mort del xicot. Quan encara no s’havia recuperat de la trista nova, tingué la dissort de contemplar la seva casa pairal reduïda a cendres.

L’agitació que ambdós fets provocaren en el germà de Timboreta el feren encaminar-se cap a les platges de Cabrera, a la vegada que rumiava cent projectes de venjança contra el malvat bei de Burriac. Per tal de no ser descobert s’hostatjà en la solitària Cova de les Encantades del Montcabrer, convertint-se en guardador de ramats. Allí es passava la major part del dia exercitant-se en l’ús de la fona, fins que aviat adquirí una destresa sense rival.

Un dia, molt segur de sí mateix, esperà el pas del bei, que havia de venir de Cabrils. Quan el sol ja es posava sentí el galop d’un grup de cavalls. El malvat bei s’acostava, com sempre, al capdavant dels seus esbirros. Quan el jove, ben amagat en les brolles, tingué a tir el malvat bei va fer giravoltar la seva fona amb violència: quan la pedra sortia en direcció cap a ell, l’amo del castell de Burriac va sentir:

– Maleït!. Mir i Timboreta te l’envien!.

No tingué temps ni d’alçar la mirada cap a la brolla, doncs la pedra li petà immediatament en el front. En caure a terra ja era cadàver.

D’aquests fets en restà memòria, doncs allà on el tirànic bei fou descavalcat i mort la gent hi posà una creu per a eterna recordança d’aquells successos, anomenant-la la “Creu del Bei”, també coneguda com la “Creu de la Beia” o “de l’Abella”. Del destí final de la jove Timboreta i del seu germà no en sabem res, ja que la tradició llegendària no n’ha conservat cap vestigi.

Regidoria de Cultura

 

Bandolers i corsaris
	Catalunya va ser en aquesta etapa una terra de bandolers. En el bandolerisme, hi va participar la noblesa, a les ordres de la qual actuaven els bandolers. Aquests bandolers, moltes vegades, però no sempre, procedien de les classes populars. Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, han estat els dos bandolers més mitificats per la literatura. La xarxa de col·laboradors (o fautors), dels bandolers travessava totes les classes socials i incloïa, també, les autoritats i el clergat. Algunes masies van afegir torres de defensa per resistir possibles atacs de bandits. Durant el primer terç del segle XVII, els bandolers van ser durament perseguits. Alguns van ser condemnats a mort, com Serrallonga. Però, en altres casos, com en el de Perot Rocaguinarda, les autoritats els indultaven a canvi que s’enrolessin als exèrcits. Un altre fenomen característic de l’etapa va ser el corsarisme. Els corsaris eren una mena de pirates, però que tenien el suport d’un estat, a qui concedien una part dels guanys. Els catalans, a vegades, van organitzar el seu propi cors. També a Mallorca, el cors va esdevenir un gran negoci durant la segona meitat del segle XVII. Alhora, durant aquest període, diverses poblacions de la costa catalana i de les illes van patir violents atacs de corsaris que, sovint, procedien del nord d’Àfrica o de l’imperi turc. En la redempció dels captius i la satisfacció de l’import del rescat, hi van participar els ordes religiosos, les confraries i germandats o intermediaris privats

 

> Barbarroja. Hayr al-Din 1465 h. – 1546

Pirata turco nacido hacia 1465, Hayr al-Din, de sobrenombre Barbarroja, reconoció sumisión al sultán otomano Selim II y se alió con éste para combatir la potencia española en el Mediterráneo,tomando parte en la batalla de Lepanto. Así, tomaron Argel en 1529 y edificó el puerto de la ciudad, estableciendo un importante punto estratégico. Tras ser nombrado almirante de la flota otomana por Solimán el Magnífico en 1533, asoló Túnez en 1534 y Mahón un año más tarde, aliándose con Francia en contra de Carlos V entre 1543-44. La paz de Crépy de 1544 le obligó a retirarse.

 

 

Piratas del mar en el Castillo de Peñíscola
13-03-2006
Las salas de piedra del castillo que los templarios fortificaron en la pequeña península de Peñíscola y que Benedicto XIII, el tenaz aragonés Papa Luna, convirtió en inexpugnable sede pontificia, durante el cisma de la Cristiandad, entre los siglos XIV y XV, alberga una atractiva retrospectiva del mundo de los corsarios y piratas. La exposición “Piratas: los ladrones del mar”, organizada por la Diputación Provincial de Castellón e instalada por la empresa de exposiciones temáticas Cultura Entretenida, explica las causas por las que surgieron los piratas, los cometidos que tenían o al servicio de quienes estaban, su modo de vida, los barcos que tripulaban o el armamento que utilizaban. También cuenta la vida y aventuras de algunos de los piratas y corsarios más famosos de la historia. La exposición se puede ver hasta el 8 de enero de 2007. A lo largo de la muestra se plantea la historia de la piratería, definiendo tres etapas. La primera: abarcaría desde los inicios de la práctica del comercio marítimo y se extendería hasta el siglo XIV. La segunda etapa, considerada como la edad de oro de la piratería, se enmarcaría entre los siglos XV-XVIII. La tercera etapa abarcaría desde el siglo XIX hasta la actualidad.. La muestra también explica el significado y la diferencia de palabras como piratas, corsarios, bucaneros, filibusteros que están tratados en la exposición a través de paneles explicativos y figuras tridimensionales. El marco ideal para la exposición es el castillo de Peñíscola, una fortaleza que ocupa la zona más elevada del peñón sobre el que se sustenta la antigua ciudad de Peñíscola. Comenzado a construir en 1.294, por los caballeros templarios se concluyó la obra en 1.307, edificada a imagen y semejanza de los castillos de Tierra Santa. Pero la época más importante de sus más de 700 años de existencia es, sin duda alguna aquella en la que fue refugio de D. Pedro de Luna, el Papa Luna, Benedicto XIII. de la que perviven sus austeras salas sus sobrios patios y sus adustas torres.
MOROS EN LA COSTA
		Lahistoria de la piratería en las costas españolas abarca varios siglos y, en muchos casos, tuvo como protagonistas a los propios españoles. Hasta el final de la Edad Media, no sólo el litoral ibérico, sino la práctica totalidad del Mediterráneo, tuvo como dueños absolutos a los piratas catalanes, sólo amenazados de vez en cuando por genoveses y castellanos. Hasta finales del siglo XIII el tráfico marítimo entre la zona norte del Mediterráneo occidental, especialmente Barcelona, Valencia, Palma y Cerdeña y los reinos moros de Málaga, Almería, Marruecos y el norte de África fue muy intenso. Y legal. Sin embargo, en 1291 el papa Nicolás IV estableció la excomunión para todo cristiano que mantuviera relaciones comerciales con musulmanes o países musulmanes. Pero este negocio era demasiado importante para abandonarlo sin más, lo que obligó a muchos marinos catalanes a actuar fuera de la ley y convertirse en piratas. La resolución papal –que procedía de alguien vinculado a la familia Anjou, eternos enemigos de los reyes de Aragón–, no fue acatada por los mercaderes de los reinos que configuran la Corona de Aragón, y mucho menos por su rey. En esa época, las relaciones entre los cristianos catalanes, súbditos de Pedro el Grande, y los musulmanes del reino de Granada estaban muy por encima de la enemistad con los señores de Anjou, hasta el punto de que en el puerto de Málaga existía una base permanente de naves catalanas que atacaban, dentro del canon más ortodoxo de la piratería, a los barcos que cruzaban el estrecho de Gibraltar con rumbo al Atlántico francés, dominio de los Anjou. No eran las primeras acciones de piratería en esta zona del norte de África, pero desde entonces se hicieron muy frecuentes. La misma base de Málaga servía de punto de partida para las incursiones a poblaciones y navíos de las costas de Marruecos y Argelia, enemigos de los musulmanes de Al-Andalus y Túnez. Las buenas relaciones del rey Pedro, a quien el papado y buena parte de la cristiandad europea consideraban pirata, con los moros, y la creación de cabezas de puente en el norte africano ayudó a la conquista de Sicilia. PATENTE DE CORSO La actividad de los piratas catalanes en el norte de África se convirtió en algo frecuente, alternando las costas de Túnez –en la isla de Djerba también se instaló una importante base de operaciones– con las de Marruecos y Argelia, en función de las amistades o enemistades de cada momento. Pero siempre eran asaltos sin control, iniciativa privada, podríamos decir. En 1336 el rey de Aragón propuso a las Cortes la necesidad de institucionalizar la patente de corso para que estas acciones piratas sirvieran a los intereses del reino, “pro facendo guerram dictis infidelis” (para hacer la guerra a los llamado infieles), como dice la crónica de la época. Los límites entre comercio, piratería y robo, han sido siempre muy difíciles de definir y precisar, y más en aquellos tiempos en que ciertas formas de piratería tenían carácter legal. Cualquier capitán de barco que hubiese sido robado por una nave extranjera recibía “patente de corso”, es decir, quedaba autorizado a resarcirse con otro barco cualquiera de la misma nacionalidad. Tales patentes de corso fueron reconocidas por las principales potencias extranjeras y los piratas que las exhibían eran tratados como honrados comerciantes en vez de ser ahorcados en el palo trinquete. Aunque no alcanzaron la fama de Hawkins, Morgan, Cavendish, Drake, Barbanegra o el capitán Kidd, algunos nombres catalanes de la época forman parte de la “gloriosa” lista de la piratería mundial: Guillem de Castellnou, que anexionó la costa alicantina a la corona de Aragón, Conrad de Llançà, castigo de la costa bereber, Roger de Llúria, tormento de los Anjou, Galceran Marquet, Romeu de Corbera, Bernat de Vilamarí y muchos otros. Los piratas no siempre atacaban barcos y poblaciones de reyes y señores; con frecuencia, simplemente, peleaban entre ellos, sin importar demasiado la nacionalidad de cada cual. Una crónica de la época narra la aventura de una nave catalana que había saqueado la nave de otro catalán, que previamente se había apropiado un botín genovés, tras haber logrado el italiano repeler otro ataque de un marino castellano, que también había intentado abordar la nave catalana. Como se ve, todo quedaba en casa. Los piratas de la época no hacían ascos a nada. No era imprescindible que a bordo hubiera sedas, oro, plata o especias, con frecuencia los asaltos se hacían a leños y naos cargadas con trigo o maíz que eran muy bien recibidos en las hambrientas poblaciones del litoral. Estas necesidades básicas que no eran fáciles de cubrir, llevaron a algunos sacerdotes a convertirse en piratas para socorrer a sus hambrientos feligreses. Tal es el caso de Lluís Pontós o de Jaume de Vilaregut. En aquellos duros años de finales de la Edad Media, la piratería se había convertido en un oficio relativamente honorable que engendraba sólidos marinos. Vicente Yánez Pinzón, que luego sería piloto de la carabela Pinta en la expedición de Colón de 1492, era un conocido corsario que actuó tanto en el Mediterráneo como en el Atlántico, un auténtico mercenario que no dudó en servir al rey de Castilla atacando intereses del rey de Aragón, ayudando así a los mercaderes genoveses, al tiempo que también abordaba de vez en cuando naves genovesas. Su hermano Martín Alonso Pinzón era igualmente un prestigioso pirata que se adentró hasta el Canal de la Mancha, donde, se dice, pudo conocer a un joven y ambicioso Cristóbal Colón que también participaba en algunas incursiones por la zona. El timonel de la Santa María, en la que viajó Colón, Pedro Niño, era nieto del corsario Pero Niño, un gallego que asoló el Mediterráneo en los primeros años del siglo XV. MOROS EN LA COSTA Hasta el final de la Edad Media, el Mediterráneo estuvo dominado por los piratas catalanes, castellanos y genoveses. Pero a partir de 1500 el terror de las costas españolas, sobre todo las del sur de la península, vino de parte de los piratas bereberes del norte de África que asolaron las poblaciones del Mediterráneo durante casi tres siglos. Parte de su poderío se debió a la mala política de los reyes Isabel y Fernando que, con la pretensión de controlar la marina de sus reinos y la seguridad de su estado, decidieron prohibir las acciones de corso de sus vasallos con lo que el amplio litoral ibérico quedó desprotegido de los ataques piratas, especialmente de los berberiscos establecidos en la costa norte de lo que hoy conocemos como Argelia y que entonces era una tierra de nadie en la que ni mandaba el rey de Marraquesch ni los caudillos de Túnez. Los berberiscos eran hombres de mar, bandoleros y expertos marinos que procedían de todo el Mediterráneo: eslavos, griegos, albaneses, provenzales, moriscos, portugueses, bretones, sajones e incluso algunos corsarios españoles que se habían quedado sin trabajo al suprimirse el corso. Los escenarios de sus actuaciones fueron los estados dominados por la Corona hispana: Italia, España y las islas situadas entre ambas penínsulas. La expresión “hay moros en la costa” se hizo frecuente en todo el litoral español, con independencia de que los atacantes fueran rubios, morenos, negros o mestizos, aunque todos ellos solían enarbolar la bandera de la media luna, más que nada por mostrar su posición contraria a los reinos cristianos. AUMENTA EL PODER TURCO La llegada del emperador Carlos al poder, que coincidió con la expansión de la conquista de América, el amplio dominio español en Europa y la necesidad de mantener un imperio y un ejército gigantesco, permitió que el Mediterráneo se convirtiera en un auténtico caos. De ello se aprovecharon dos hermanos griegos, Arudji y Kheyred Din, más conocidos como los Barbarroja, que supieron catalizar el amplio movimiento de hombres de mar desarraigados y apátridas que se habían instalado en las costas de Berbería y capitanear un movimiento de piratería que terminaría abarcando más de dos siglos. La primera gran incursión pirata berberisca fue todavía en tiempos de Fernando el Católico, en la valenciana Cullera en 1503, se convirtió en rutina en los años siguientes. Tras Cullera, siguieron Oropesa, Salou, Mallorca, Vinaroz, Mahón, Benissam, Denia y Alicante. El rey Fernando apoyó la creación de una gran armada que pudiera hacer frente al enemigo, e incluso atacar su bases. Su idea era bloquear y controlar los tres grandes puertos en los que tomaban refugio y de los que partían la mayor parte de los ataques piratas: Argel, Orán y Bujía. Gracias a ello, y especialmente al control del islote situado frente al puerto de Argel, que mantuvieron los españoles hasta 1530, hubo unos años de declive de la piratería berberisca. Durante todo el reinado de Carlos V, las actividades berberiscas aparecen ligadas a la figura de Barbarroja, mientras que los turcos contaban con un caudillo temible en la persona del sultán de Constantinopla, Solimán II el Magnífico, que en 1520 había sucedido a su padre Solimán I. El nombramiento de Barbarroja como almirante de Solimán y la alianza de ambos con Francia tuvieron como resultado un constante predominio turco. El enfrentamiento marítimo fue más intenso. En 1534 Barbarroja se apodera de Túnez, aunque un año más tarde, Carlos V logra poner en el trono tunecino a su vasallo musulmán Muley Hacén, pero el dominio español y otomano se fueron alternando en los años siguientes y finalmente Túnez sería una colonia otomana durante tres siglos. En 1541 fracasó la expedición imperial contra Argel, tanto a causa de los ataques berberiscos como de las tempestades. Entre 1551 y 1555 se hizo cada vez más fuerte la presión del sucesor de Barbarroja, Dragut, sobre la isla de Malta. Los piratas musulmanes consiguieron tomar la vecina isla de Gozzo y las ciudades de Trípoli y Bugía. En el interior del continente, Solimán II después de apoderarse de Belgrado (1521) y derrotar a Luis de Hungría en Mohacs (1525), consiguió ocupar la mayor parte de las tierras húngaras, tomando el camino a Viena por la orilla derecha del Danubio. Esta marcha victoriosa fue detenida por las tropas de Carlos V que salvaron Viena e impidieron el predominio turco en Europa. Pero la amenaza de los turcos a la Europa occidental había quedado patente. Y su dominio del Mediterráneo también. Durante casi cincuenta años más los turcos fueron dueños y señores de las aguas mediterráneas. Su primer revés de importancia fue el ataque a Malta en 1565 en el que el Solimán II empleó el grueso de sus fuerzas, doscientas naves, cinco mil hombres y su cuerpo de elite: los jenízaros. La solidez de sus fortificaciones, en especial el castillo de San Telmo, y la heroicidad y astucia de unos cientos de caballeros de la Orden de Malta, al mando del genial anciano La Valette, impidió la caída de este punto estratégico en medio del Mediterráneo. Tras el respiro que supuso para los otomanos la toma de Chipre en agosto de 1571, vendría su peor derrota apenas un par de meses después, en la batalla de Lepanto, el 7 de octubre de 1571. Más de 500 galeras se enfrentaron duramente, utilizando su escasa artillería y acudiendo, sobre todo, a los abordajes y la lucha cuerpo a cuerpo. En pocas horas la victoria se inclinó del lado de la Santa Liga que formaban españoles, venecianos y la Santa Sede. Animado por la victoria, Felipe II creyó que era el momento de acabar definitivamente con el dominio turco y árabe en las costas occidentales del Mediterráneo y animó a su hermanastro Juan de Austria, héroe de Lepanto, a reconquistar Túnez. Justo dos años después de la victoria en Lepanto, el 7 de octubre de 1573, Juan de Austria tomaba el fuerte de La Goleta sin apenas resistencia y poco después la ciudad de Túnez, reponiendo en su trono al monarca legítimo, Muley Hamet. La alegría duró poco ya que al año siguiente se perdieron ambas conquistas y la intranquilidad de las costas españolas creció de nuevo. TORRES Y FORTIFICACIONES Los ataques de los piratas del norte de África, que se unían al constante acoso de los turcos, mantuvieron en permanente alerta a las costas españolas, lo que motivó que muchos pueblos del litoral se retirasen hacia el interior, lo que habría de mantener la costa inhabitada durante casi dos siglos, y que se construyeran torres de vigilancia junto al mar que advirtieran de la presencia de enemigos en la costa. Para agudizar más los problemas, los piratas africanos se unían en ocasiones a los turcos, permanentes enemigos de la Europa cristiana, y sincronizaban sus ataques a las costas españolas, en unos tiempos en que España tenía abiertos demasiados frentes guerreros como para atenderlos todos. Ante el temor a un ataque de la armada otomana y las frecuentes incursiones de corsarios norteafricanos, la costa se fue poblando progresivamente de torres para la vigilancia y la defensa del litoral. Aunque muchas de estas precedían de época medieval, en el siglo XVI adquirieron su máximo desarrollo, reconstruyéndose las torres antiguas y levantando otras de nueva planta hasta formar un sistema defensivo que todavía se conserva en parte. Emplazadas tanto en playas bajas como sobre cabos o promontorios marítimos, servían para el avistamiento y la localización de los navíos enemigos cuando todavía se encontraban lejos de la costa, dando así tiempo a que los vecinos organizasen la defensa. La actividad de los astilleros también se incrementó, sobre todo los de Barcelona, para lograr formar una flotilla de galeras guardacostas. Los lugares más habituales para estos ataques, además de las islas, eran las llanuras del litoral y en los valles, aprovechando el surco de ríos y torrenteras. Desde el Ampurdán a la Marina alicantina, fundamentalmente. Por lo general penetraban poco hacia el interior ya que no solían utilizar caballos, pero no por ello sus razias eran menos destructivas. Las torres de defensa proliferaron en islotes e islas pequeñas situadas cerca de las más grandes del archipiélago balear. Es el caso de Dragonera en la costa de Andratx o del archipiélago de Cabrera, que desde siempre ha sido nido de piratas y corsarios. También en Tagomago, cerca de Ibiza y en Espalmador y el rosario de islotes entre Ibiza y Formentera. CASTILLOS Y MURALLAS El largo litoral mediterráneo español estaba desigualmente protegido. Las grandes ciudades disponían de castillos con artillería y soldados, pero en otras zonas la indefensión era casi total. Barcelona tenía grandes fortificaciones, Palamós disponía de milicia urbana, Roses era ciudadela real y contaba con guarnición, Tarragona era protegida por el obispo de la zona, Valencia estaba situada en el interior y su puerto se fortificaba cuando llegaban importantes cargamentos, Alicante era un enclave fundamental y también tenía fortificaciones, Cartagena era el gran puerto real del Mediterráneo y, además de una excelente ensenada natural, ofrecía varios seguros castillos armados. Málaga, Almería y Cádiz también estaban protegidas por potentes murallas. Sin embargo, el resto del litoral estaba casi indefenso. Las ciudades pequeñas, salvo Cullera o Peñíscola, sólo contaban con las torres vigía, que eran sumamente eficaces. Un mensaje que saliera de una guaita del Ampurdán podía llegar a una torre en Almería en apenas tres horas. De norte a sur del litoral mediterráneo florecieron las torres de vigilancia. La zona del Maresme, cerca de Barcelona, era una de las más codiciadas por los piratas debido a su riqueza. La abundancia de rieras y torrentes donde el desembarco era fácil la hacían especialmente sensible. Las desembocaduras del Ebro, el Llobregat, el Tordera y el Ter y las tierras de Comarruga, aunque insalubres, desoladas e infestadas de mosquitos, eran puntos de recalada y descanso de muchos moros, en espera de planificar su siguiente razia. Para evitarlo, se construyeron numerosas torres en estos lugares y en las cimas de las costas más abruptas. Llegó a haber cinco torres en los arenales del actual Castelldefels, los castillos de Pou y Montjuïc se enlazaban visualmente. Las torres de Sant Joan en el puerto de Blanes, la de Palafolls en Tordera, la torre del Reloj en Pals adquirieron reconocida fama y aún hoy son dignas muestras de su valor y eficacia. También cabe reseñar las torres de Ca n´Alsina, en Montgat, can Nadal, en Vilassar, Palauet, en Cerdanyola, la torre de Arenys de Mar, etc. Muchas de las torres de vigía se construían en las llamadas zonas de aguada, puntos de reunión y concentración de piratas, en los que abundaba el agua potable y donde descansaban o se repartían los botines capturados. Las nuevas torres vigía les desanimaba de acampar en estas zonas. En la mitad sur del litoral también crecieron las torres vigías, especialmente en la Marina de Alicante y en las islas Pitiusas, debido a su proximidad con las bases berberiscas norteafricanas y a los numerosos ataques que Barbarroja II, tras su derrota en Túnez en 1535, realizaba en la zona. Padecieron especialmente sus iras Torrevieja, Vinaroz e Ibiza. MILICIAS DE CUSTODIA La defensa de las ciudades y villas recaía en los vecinos. El acoso otomano y las incursiones del corso obligó a que las distintas poblaciones organizaran de una manera mas eficaz a sus habitantes dividiéndolos en compañías bajo el mando de capitanes, alféreces y sargentos, supervisado todo ello por los respectivos concejos. De este modo nació una milicia, denominada de la custodia, que las autoridades municipales utilizaron para la guarda de sus poblaciones y términos. Virreyes y gobernadores se sirvieron habitualmente de esta milicia para socorrer a otras localidades costeras amenazadas. A pesar de las deficiencias de las milicias ciudadanas, tanto en lo referente a su formación como a su efectividad, fueron las únicas fuerzas estables con que contaron ciudades, villas y lugares del reino para hacer frente a los frecuentes ataques berberiscos hasta el año 1596. Las múltiples ocupaciones de los reyes y los diferentes frentes abiertos en un Imperio donde no se ponía el sol, permitieron que los ataques a las costas del litoral español, pese a las torres y defensas que comenzaban a abundar, prosiguieran sin apenas enfrentamientos. Hasta tal punto que los procuradores de las Cortes de Toledo de 1560 llegaron a remitir la siguiente solicitud a Felipe II: Otro sí, decimos que aunque S.M. ha tenido relación de los daños que los turcos y moros han hecho y hacen andando en corso con tantas vandas de galeras y galeotas por el mar Mediterráneo, pero no ha sido V.M. informado tan particularmente de lo que en esto pasa, porque según es grande y lastimero negocio, no es de creer sin que si V.M. lo supiese, lo habría mandado a remediar: porque siendo como era la mayor contratación del mundo la del mar Mediterráneo, que por él se contrataba lo de Flandes y Francia con Italia y venecianos, sicilianos, napolitanos, y con toda Grecia, y aun Constantinopla, y la Morea y toda Turquía, y todos ellos con España, y España con todos; todo esto ha cesado, porque andan tan señores de la mar los dichos turcos y moros corsarios, que no pasa navío de Levante que no caiga en sus manos, y son tan grandes las presas que han hecho, así de christianos cautivos como de haciendas y mercancías, que es sin comparación y número la riqueza que los dichos turcos y moros han avido, y la gran destruición y assolación que han hecho en la costa de España: porque desde Perpiñán a la costa de Portugal, las tierras marítimas se están incultas, bravas y por labrar y cultivar; porque a cuatro o cinco leguas del agua no osan las gentes estar: y así se han perdido y pierden las heredades que solían labrarse en las dichas tierras.” LA EXPULSIÓN DE LOS MORISCOS Las torres y fortificaciones permitían advertir de la presencia del enemigo y, en ocasiones, hacerle frente, pero casi siempre los piratas llevaban las de ganar y las poblaciones eran asaltadas una y otra vez. Ante la evidencia de que la defensa en tierra no es suficiente y de que la armada real no puede proteger eficazmente todo el litoral mediterráneo español, el 20 de septiembre de 1585 el rey concede de nuevo el derecho de poder hacer el corso, aunque de forma tímida. Los navegantes de Torrevieja tienen el derecho real de capturar naves moras si se aproximan a su costa. Gracias a ello se pudo desalojar de piratas la isla de Benidorm y la entonces llamada isla Plana, frente al cabo de Santa Pola, que años más tarde fue repoblada por cautivos cristianos de la península de Tabarca, cerca de Túnez, y recibió el nombre de Nova Tabarca. Durante todo el siglo XVI, los moros y moriscos habían vivido con cierta tranquilidad en la España cristiana, aunque no todo el mundo los miraba con buenos ojos y muchos los hacían cómplices de los ataques de sus hermanos desde Argel y otros puntos de la costa norteafricana. En la práctica tenían prohibida su dedicación a la navegación y a la pesca y no podían embarcarse en barcos cristianos. Los prejuicios contra los moriscos se incrementaron tras su sublevación en la costa granadina, donde se apoderaron de toda la comarca de la Alpujarra. No es casualidad que fueran dos residentes en Valencia, que sabían bien de los ataques a sus costas, quienes más influyeron en la definitiva expulsión de los moriscos. Por un lado, Juan de Ribera, arzobispo de Valencia y espíritu intransigente que ya recomendó esta medida a Felipe II. Por otro, Francisco Gómez de Sandoval y Rojas, marqués de Denia, virrey de la región valenciana y duque de Lerma, valido de Felipe III. El 22 de septiembre de 1609 se publicó el bando que ordenaba el extrañamiento de todos los moriscos del reino de Valencia. En los meses siguientes también debieron abandonar Andalucía, Murcia, Aragón, Cataluña, Extremadura y Castilla. En total se calcula que fueron unos 500.000, una cifra de habitantes enorme para la época. Buena parte de ellos se exiliaron en el norte de África y pasaron a engrosar las filas de piratas ávidos de tomar revancha en las costas españolas. AUGE Y PODERÍO DE ARGEL La intensa actividad comercial y las luchas que protagonizaban la política y la religión en el Mediterráneo explican la pujanza con que creció Argel en el siglo XVI como cuartel general de los corsarios islámicos. Convertida en puerto seguro, dentro del recinto de sus sólidas murallas se almacenaba y traficaba con el fruto de las incursiones. El frenético ir y venir de los piratas había convertido a Argel en un verdadero emporio y en uno de los centros comerciales más importantes de toda la cuenca mediterránea. La acumulación de riquezas era tal, que este enclave corsario se permitía el lujo de tener no sólo una casa de moneda propia y lujosísimos baños públicos, sino hasta una escuela de Teología y un hospital para pobres. En Argel, todo tenía un precio. Los cautivos más relevantes valían, como mínimo, unos cinco mil ducados. El mecanismo del negocio era sencillo y resultaba eficaz: a través de prisioneros que, previo cobro del rescate, eran liberados y volvían a Europa, se hacía saber a las familias qué había pasado con sus respectivos parientes y cuánto debían de pagar si tenían intención de recuperarlos. Los frailes de las órdenes de los trinitarios y los mercedarios solían encargarse de la intermediación. Según las malas lenguas, ciertos miembros de la Iglesia medraban con estos buenos oficios. Entre Europa y Argel, un importante porcentaje de lo recaudado por los familiares de los cautivos iba a parar a sus arcas. Sólo excepcionalmente, algunos prisioneros musulmanes de altísimo rango eran intercambiados por iguales cristianos cautivos en Argel. En el Viejo Mundo, la recogida de limosnas para liberar cautivos pobres era una actividad habitual. Todo el mundo sabía que la pobreza del prisionero resultaba ser un pasaporte al cautiverio permanente, cuando no a la muerte. Era una ley que imperaba a ambos lados del Mediterráneo. A mediados del siglo XVI, la escasez de remeros en las galeras cristianas y musulmanas hizo que la captura de cautivos se volviese un negocio más boyante pero, a la vez, más delicado. No sólo era cuestión de conseguir prisioneros, sino de mantenerlos vivos el mayor tiempo posible y, naturalmente, con el menor coste. Este singular tráfico era una fuente constante de nuevas iniciativas: algunos carceleros argelinos se lucraban facilitando fugas, individuales o en grupo; por su parte, en Europa, aparecieron cristianos que montaban expediciones de rescate que solían ser financiadas por familias de cautivos. LUGAR DE ENCUENTRO Sometida en un principio a las presiones del imperio Otomano, por un lado, y a las de Constantinopla, antes de ser conquistada por los turcos, por el otro, Argel se las había ingeniado para gozar de cierta autonomía. Para conseguirlo, sólo había necesitado tomar conciencia de que sus reservas de capital eran necesarias para todos los bandos en pugna. La ciudad también contaba con otro excedente imprescindible para estos menesteres: la riqueza cultural que le brindaba el hecho de ser un lugar de encuentro de moros expulsados de España, esclavos cristianos y renegados y aventureros de todo calibre. Aunque comerciar con la Media Luna estaba prohibido en la Europa cristiana y ni la misma Roma se privaba de hacerlo, con más razón Argel, en cuyos muelles atracaban navíos de Francia, España, Italia, Inglaterra, y los Países Bajos, todos ellos con el acicate de los negocios fáciles y las posibilidades de un rápido enriquecimiento. Para hacer dinero en Argel, la religión no era un obstáculo insalvable. Según los intereses, muchos feligreses cambiaban de credo como quien cambia de camisa. Muchos cautivos cristianos abrazaban el Islam, conscientes de que, cuando fuera necesario, podrían volver al seno de la Iglesia, siendo bienvenidos como señores de fortuna. No había ocurrido nada diferente entre los moriscos que habitaban en Europa. Eudj Alí, por ejemplo, era un buen ejemplo de este lucrativo oportunismo. Este antiguo pescador calabrés había llegado a Túnez en 1570 y hasta había luchado en Lepanto, pero abrazó el Corán, y sus conocimientos marineros le permitieron hacer incursiones con éxito por todo el Mediterráneo occidental. Los españoles, a fin de ganarse sus buenos oficios, lo habían tentado con un marquesado, que no era sólo un título nobiliario, sino un cúmulo de propiedades terratenientes nada despreciables. Sin embargo, Eudj Alí optó por un destino todavía más suculento: convertirse en pachá de Argel. La ambición y la astucia representaban el abono idóneo para tanta libertad de mercado. Por supuesto, las vidas humanas eran una de las mejores mercancías. En los “baños” argelinos se acumulaban los prisioneros, quienes, hasta recuperar la libertad a cambio de dinero, eran mano de obra gratuita. Los más útiles y, por tanto mejor cotizados trabajaban en los hogares de sus dueños como sirvientes; los menos valiosos se convertían en esclavos públicos, y trabajaban de barrenderos, leñadores y albañiles en las calles y huertos de la ciudad. Había una tercera categoría de prisioneros, cuya situación personal, menos promisoria, los encadenaba a las galeras de los barcos como remeros. En última instancia, si se iban con el barco al fondo del mar, no era mucho lo que se perdía. Los de más baja categoría eran los que estaban sometidos al trato más cruel, porque no sólo podían perder las orejas, la nariz, o una mano, sino la vida misma y de la manera más horrible: empalados o ahorcados en la vía pública, como pan y circo para las multitudes que, con más o menos éxito, pululaban por las calles de la ciudad. LAS POSESIONES ESPAÑOLAS EN EL NORTE DE ÁFRICA Aunque buena parte de los enemigos de España se asentaban en las costas del norte de África, en ese mismo litoral proliferaron las ciudades bajo control español, algunas de las cuales han llegado hasta nuestros días, y en las que siempre se ha mantenido una convivencia un tanto peculiar. Un caso notorio fue Orán, una ciudad no muy lejana de Argel que tuvo un importante protagonismo comercial en sus primeros tiempos, hasta que cayó en manos de los piratas y entró en decadencia. En 1509 la conquistó Cisneros y se mantuvo en manos españolas (salvo un breve período) hasta 1792, aunque sufrió sucesivos ataques en 1563, 1667, 1672, 1675, 1688, Durante este tiempo, Orán fue una isla española en tierras africanas, un mundo aparte al que eran exiliados quienes resultaban molestos o peligrosos para el poder en la península. Allí estos nobles que, como los describe Luis Reyes Blanc en su Cartas de Orán, eran “arquetipos de soberbia, orgullo y vehemencia, pero también de valor, nobleza y capacidad de sacrificio”, formaron la llamada Corte Chica, conocida con ese nombre porque los expatriados solían llevar consigo grandezas y fastos con los que disfrazar su amargo destierro que con frecuencia concluía con la muerte. Más o menos de la misma época de la toma de Orán, procede la presencia española en Melilla y Ceuta. La reconquista del reino nazarí de Granada por los Reyes Católicos posibilitó la continuación de la campaña hacia el sur. En 1497 el capitán Pedro de Estopiñán al servicio del Duque de Medina- Sidonia tomaba Melilla. Después el Cardenal Cisneros mantuvo el sueño de Isabel la Católica y los primeros años del siglo XVI sirvieron para asentar la posesión española de diversos peñones y plazas norteafricanas, quitándoselos a los piratas berberiscos que secuestraban a los pobladores de la costa levantina para servir de esclavos. La ciudad de Ceuta fue posesión portuguesa desde su conquista por Juan I de Avis. Sin embargo, cuando Portugal se integró en la monarquía española de Felipe II sus posesiones africanas también lo hicieron. Posteriormente la separación de Portugal de España protagonizada por la rebelión de los Braganza en 1640 separó el destino de lusos y españoles para siempre excepto de los ceutíes que se mantuvieron bajo la soberanía española hasta nuestros días. Aparte de las dos plazas, existen otros diminutos territorios que no deben ser olvidados. El Peñón de Vélez de la Gomera es español desde 1508 cuando fue conquistado por Pedro Navarro. Se trata de un islote pequeño con un fuerte, una Iglesia y a escasos 85 metros de la costa marroquí. En la actualidad no queda población civil y sus habitantes son los treinta soldados de guarnición militar. El Peñón esta unido desde 1934 a la costa por un istmo de arena debido a un terrible temporal. El Peñón de Alhucemas se mantiene islote y se encuentra a 300 metros de tierra. Dispone como el anterior de un fuerte con almacenes, iglesia y batería de costa. La isla de Alborán situada entre Melilla y Almería tiene 53 hectáreas, fue guarida del pirata Al Borani en el siglo XI y después ha sido expoliada por sus corales rojos únicos. En cuanto a las islas Chafarinas son un antiguo refugio de piratas cercano a la frontera argelina y lo forman tres islas, Isabel II, Congreso y Rey. Su ocupación es de 1848 y mantiene una guarnición militar en la isla central de Isabel II. Solo queda mencionar también el islote Perejil, tal vez el más famoso de todos ellos. LA DECADENCIA DEL MEDITERRÁNEO A partir de la batalla naval de Brindisi, en 1616, las potencias occidentales ceden el control de las costas mediterráneas a Venecia, lo que da una idea del poco interés que despertaba este litoral, tanto para los piratas atacantes como para sus defensores. La ruta del Atlántico y, sobre todo, el Caribe son las autopistas por las que circulan los grandes cargamentos de valor. Piratas, corsarios y aventureros con ganas de hacer fortuna se trasladan al Atlántico y en el Mediterráneo solo quedan pobres marinos que, precisamente por su condición, resultan ser los más malvados y crueles. La miseria en la que vivían y la pobreza del comercio que circula por el Mediterráneo hacen que asalten jabeques, tartanas, leños y pequeñas embarcaciones casi por nada. Pero raramente se atrevían con las poblaciones costeras. La piratería ha inspirado alabanzas y rechazos. Con frecuencia se le ha quitado importancia y hasta se la ha idealizado en medio de un halo romántico. También se ha considerado una práctica demoníaca y cruel. Las dos posturas son extremas. La piratería ha sido ilegal y ha contado con el apoyo de los poderosos, sus protagonistas han sido ahorcados en el palo mayor y se les ha levantado monumentos en las plazas públicas. El mar es implacable y proyecta sin paliativos el verdadero carácter del ser humano, con todas sus miserias y toda su grandeza, poniendo al desnudo su brillo y también su lado delictivo. Un antiguo proverbio de la Hansa dice: “Grandes son los hombres en la tierra, pero son todavía más grandes los hombres en el mar.” Enrique Sancho

 

4. Una mica d’història: els pirates i les torres de guaita.

 

Els pirates en la historia del Maresme

 

 

Torre de Can Palauet Torre de planta rodona de masia del segle XVI. Datada la seva construcció l’any 1568. Es troba al marge esquerre de la riera d’Argentona, i quedava a recer del turó de Cerdanyola a la ciutat de  Mataró

Els atacs de pirates s’acostumaven a dur a terme a la primavera i a l’estiu, que eren les millors èpoques per a la navegació. De vegades eren veritables flotes vingudes de l’imperi otomà, però en la majoria d’ocasions no eren més que petits vaixells, anomenats en la terminologia de l’època llenys o fustes, que venien navegant des del nord d’Àfrica, que aleshores s’anomenava Barbaria. Normalment aquestes naus recorrien les costes catalanes a la recerca de naus comercials, que eren sovint una presa tan fàcil com valuosa; en altres ocasions atacaven punts poc defensats a terra, assaltant els llocs a la recerca de botí i esclaus. Aquests atacs eren sempre breus, ràpids i per sorpresa, finalitzant abans que no es pogués organitzar la defensa o l’exèrcit socorregués el lloc atacat. Hi havia indrets desguarnits de la costa que servien de refugi als pirates mentre planejaven llurs incursions: així, molts atacs contra el Maresme i el Barcelonès es gestaren en la desembocadura del Besòs.

 

A banda dels perjudicis materials que aquests atacs causaven, cal tenir en compte el costum per part dels pirates musulmans de fer captius d’entre la gent del lloc que assaltaven, que després eren rescatats pels seus familiars a canvi d’una gran suma de diners, sempre que poguessin pagar-la.

Els elements històrics que ens han restat d’aquests atacs són molts. En destacarem les anomenades torres de moros o torres de mar, que cal entendre en un context de població més o menys disseminada, i a les que la gent corria a refugiar-se al crit de “Via fora, moros a la costa!”. N’hi ha tantes al Maresme que s’ha anomenat la comarca com la costa torrejada.

La seva entrada no era mai per la planta baixa, sinó que s’hi accedia mitjançant una escala de mà en el cas de les aïllades o mitjançant un pont elevat unit a la casa quan eren adossades. Les esglésies són també parcialment fortificades per tal de ser usades com a refugi en cas d’atac. Hi ha ciutats, com Mataró, que s’emmurallen en aquesta època, o que fins i tot tallen alguns carrers davant del perill “de ésser presa la vila y saquejada per infidels”.

Mesura complementaria contra els assalts pirates fou la construcció d’una fragata guardacostes l’any 1696 per part de les cofradies mataronines de sant Pere, de pescadors, i de sant Elm, de mariners.

També hi havia les anomenades mostres d’armes, inspeccions destinades a tenir controlat i en bon ús tot l’armament i els homes útils de la ciutat per a la seva defensa contra els atacs dels pirates.

Al 1800 es  veurà desaparèixer pràcticament la pirateria nordafricana, i es va acabar així una amenaça per al Maresme que havia durat aproximadament uns mil anys, lògicament amb els corresponents alts i baixos.

Un fenomen històric de tan llarga durada havia de deixar forçosament petjada en la consciència col·lectiva de la gent de la comarca. Així, el llegendari maresmenc ens ha conservat algunes històries que ens parlen de pirates, assalts, segrestos i altres fets en relació amb el tema que ens ocupa. Una de les més interessants s’esdevé a l’Alt Maresme amb la tradició de les almorratxes o morratxes, la dansa en la qual prenen part aquests càntirs de vidre, que el ballador ofrena a la balladora i que aquesta va trencant, segons alguns en record del menyspreu d’una formosa cristiana envers un àrab que la pretenia. Els pirates també tenen un cert protagonisme en la llegenda del naixement del Masnou, o en l’intent d’assaltar castells famosos, com Burriac.

 

 

 

GLOSSARI

Cors, guerra del: “Senzillament es tracta d’una forma de pirateria per encàrrec”. En èpoques de conflicte i per tal de dificultar el tràfic marítim i el proveïment de l’enemic, s’atorga per part de la potència rival el que s’ha anomenat “patent de cors” que consisteix en facilitar protecció bàsicament: indrets protegits  on refugiar la flota corsaria,  i provisions ( queviures, armament i fins i tot vaixells ).

Corsera: És el conjunt de matacans que volten la torre.

Espiera: Obertura que servia per observar l’exterior sense perill d’ésser  vist o ferit.

Espitllera: Element de defensa que consisteix en  una obertura feta en el mur de la torre, moltes vegades sota la finestra, amb l’objectiu de poder mirar i disparar sense ésser vist des de l’exterior. Les espitlleres varien  segons les armes que s’utilitzaven. Generalment estaven emmarcades en granit.

Estols: Conjunt de naus que formen una flota o esquadra.

Fragata: A l’època de les galeres es coneix amb aquest nom el tipus de galera més petit que existia, amb uns deu rems per banda i sense coberta, en la que els tripulants feien totes les funcions: remers, mariners i força de desembarc. A partir del segle XVII, es coneix com a fragata un vaixell de tres pals amb la mateixa línia que el navili, però amb una sola bateria de canons.

Finestres: Generalment són rectangulars o quadrades i acostumen a ser molt reduïdes a la part inferior de la torre, per anar augmentant  a la part superior. Hi ha torres que fins hi tot no tenen cap finestra. Si actualment trobem finestres a la planta baixa és perquè les han obert posteriorment.
Sovint trobem les finestres emmarcades amb granit i a sota una espitllera.

Galera:Galera Reial Joan d’Àustria. Nau de grans dimensions, amb 60 m d’eslora i 6,2 m de mànega. Propulsada per 59 rems (29 a una banda  i 30 a l’altra), moguts per 236 remers, amb dos pals, major i trinquet, de 22 m  i 15 m d’alçària, respectivament, amb veles llatines i un total de 691 m. de superfície vèlica. Armada amb un canó de 36 lliures al centre de proa i quatre més petits als costats. El model de la fotografia és fruit d’un estudi realitzat pel Museu Marítim de barcelona, previ a la construcció de la rèplica del IV Centenari de la Batalla de Lepant.

Gàrgola: Canal volada de pedra que escorre l’aigua de la part alta de la torre.

Lladronera: És una matacà que està sostingut per tres mènsules. No acostuma a donar-se a les torres de defensa i de guaita.

Magrib: Regió natural del NW d’Àfrica que s’estén pel Marroc, Algèria i Tunísia, entre la Mediterrània i el Sàhara.

Matacà: Situat sobre la porta d’entrada a la torre, és una construcció en voladís, sostingut per mènsules amb obertures a la part inferior, per tal de poder observar o foragitar als intrusos. El matacà defensa l’entrada de la torre.

Mènsula: Element arquitectònic que serveix per sostenir alguna cosa. A les torres generalment aguantava el matacà.

Merlets: Els merlets són el petits pilars de pedra que hi ha a dalt de la torre. Entre ells  s’hi deixa un espai per tal de poder disparar. Els merlets poden tenir diferents formes  esglaonats, rectangulars….

Poterna: Porta petita d’una fortificació que dona accés a la torre i és defensada per un matacà o una         corsera. Les  poternes es troben al primer pis i s’hi podia accedir únicament amb una escala de mà o per mitjà d’un pont provisional de fusta. A les torres podem trobar portes a la planta baixa però aquestes només són d’entrada a aquesta planta i no a la torre. Moltes d’aquestes portes varen ésser construïdes posteriorment.
L’estil de les poternes varia segons el moment de la seva construcció, generalment estaven emmarcades amb pedra.

Sagetera: És una obertura feta en el mur per poder tirar fletxes.

Talús: Inclinació del parament d’un mur o una torre.

Trapes: És l’obertura interior que s’utilitzava per passar d’un pis a l’altre. Eren de dimensions molt reduïdes i només permetia el pas a una persona. S’hi accedia per una escala de mà que es treia un  cop s’era a dalt.

Torres artillades: Dit de la torre amb canons.

Tronera: Obertura practicada a la paret d’una fortificació, per om pot disparar, quedant protegits del foc enemic.

 

En el marc de la Festa Major de Sant Cristòfol i durant tres dies, la vila escenifica l’atac d’un grup de pirates ferotges que naveguen per les seves costes i la defensa aferrissada, encapçalada per una dona, que en fan els seus habitants.

Els pirates de Premià de Mar

Segons explica la història local, fa molts anys el Mediterrani era ple de “pirates” que venien de diferents països i atemorien els mariners i les poblacions costaneres catalanes. Segons sembla els pirates entraven de nit, a través de les platges i disparant els seus trabucs. Anaven a la recerca de diners, joies, dones o menjar i sembraven de terror les tranquil·les poblacions que atacaven. També es diu que no tot era terror i que, de vegades, l´amor sorgia entre els ferotges corsaris i alguna bonica mossa catalana.

A Premià de Mar han convertit un d’aquests episodis de la història local en una de les parts més atractives de la seva Festa Major. La recreació dura diversos dies, durant els quals s’escenifica primer el “Desembarcament Pirata”, a la platja Bellamar; el “Cercavila pirata” i la resistència dels premianencs pels carrers del poble; l’assalt a l’Ajuntament; i la revolta dels ciutadans de Premià.

La festa dels pirates

Els pirates desembarquen a la platja de Premià, on són rebuts per desenes de persones, fan diversos presoners i marxen en cercavila cap a la plaça de l’Ajuntament. Van encapçalats pel gegant Omar i una colla de timbalers i grallers, tot cantant:

No hi ha destí més bèstia
no hi ha ofici més bo.
Pirates sense treva!!!
Pirates el millor!!!.
Som pirates,
ens agrada el que fem!
Som pirates,
i no ens aturarem!
Som pirates,
i ho cridarem ben fort.
Pirates a sang i foc!
pirates fins a la mort.

Per la seva banda, els premianencs i trabucaires intenten oferir resistència a l’atac enemic plantant diverses barricades i utilitzant tot tipus d’estratègies. Van armats amb olles, cassoles i altres estris, i fan un gran xivarri, mentre canten:

Quan surto a pescar amb la barca
la Maria sega el blat.
L’Avi és prop de la porta
amb la forca preparat
amb la forca preparat.

Vaig anar a la meva platja
a la vila de Premià,
els pirates l’assetjaven
anem tots a defensar
anem tots a defensar.

I, tot d’una, comença la història d’amor. El gegant Omar, cap dels invasors, ha vist entre els presoners l´Esther, una dona que el mira i somriu amb una cara entre tímida i agosarada. La noia l’hi ha robat el cor. El pirata se n’enamora tant que fins hi tot li promet que abandonarà la pirateria per ella, però l´Esther s’hi resisteix.

Enrabiat i rodeijat per la defensa premianenca, l´Omar decideix anar a cremar l´Ajuntament de la vila. Els pirates aconsegueixen reduir el darrer focus de la defensa local i pugen al balcó de l’ajuntament ocupat, des d’on llegeixen les normes que regiran la ciutat durant els dies de Festa Major.

I és que durant els dies que dura la festa major, Premià es posa cap per avall gràcies als pirates. L’Omar i els seus proposen “atracabars” (un cercatasques piratejat), “xeringades” i “farinades” (batalles festives amb aigua i farina); curses nudistes “a pèl”; “l’atracabotigues”; concerts de música i moltes altres activitats.

L’últim dia de la festa és l’hora de recuperar Premià. Els premianencs van tots junts a buscar els pirates i els llancen al mar, en el marc d’un contraatac que clou la festa. Però abans del contraatac, cal encomanar-se a Sant Cristòfol i menjar síndria…

Text: Redacció festes.org